Al seu costat, des de 1951 - Tel +34 932 387 200 / 932 387 202

Campanya Solidària Fincas Calvet – Comunitat Sant’Egidio

Fincas CALVET continua apostant per ajudar a les persones més desfavorides mitjançant accions humanitàries de gran impacte social.

Fincas Calvet ha sabut posicionar-se des dels seus inicis, l’any 1951, i marcar una diferència a través del seu innovador model de negoci immobiliari i d’una cultura corporativa que, impulsada pel president de Fincas Calvet, Lluís Calvet, ha sabut transmetre a l’equip humà de l’empresa i a la resta de persones que s’hi relacionen la importància d’impactar positivament en la societat mitjançant diverses iniciatives i accions de marcat interès social.

Fincas Calvet s’ha solidaritzat amb els col·lectius més afectats per la situació econòmica i social derivada de l’actual pandèmia de la COVID-19 i ha dut a terme una nova acció solidària destinada als més castigats per la pandèmia. Gràcies a un important esforç de l’empresa, Fincas Calvet ha fet una donació de 25.000 €, que es convertiran en 720 lots formats per una gran selecció d’aliments i productes de primera necessitat. El 30 de juny es va fer el lliurament dels primers 180 lots a la Comunitat de Sant’Egidio de Barcelona, ​​una comunitat cristiana, d’àmbit internacional, amb seus a més de 70 països del món, gestionada exclusivament per voluntaris i coneguda pel seu treball amb els més pobres de cada ciutat així com per la seva feina per la pau.

A aquest primer lliurament el seguiran tres més, els propers mesos, fins a completar els 720 lots esmentats. D’aquests, 600 es lliuraran a unitats familiars de 4 o 5 membres, i els 120 restants a persones sense llar.

En total, seran 18 tones d’aliments que arribaran a més de 3.000 persones altament necessitades, i es tornarà a fer palesa la col·laboració habitual de Fincas Calvet amb entitats del tercer sector i humanitàries. És especialment important la mantinguda amb l’organització Metges sense Fronteres des de fa uns anys.

Finalment, us convidem a llegir una entrevista que es va fer recentment a Raquel Sancho, coordinadora del servei a les persones sense sostre de la Comunitat de Sant’Egidio de Barcelona. És realment interessant i molt commovedora.

 

Entrevista a Raquel Sancho,
Comunidad de Sant’Egidio de Barcelona.

Coordinadora del servei “Amics del carrer”

Abans de començar a preguntar-te sobre la comunitat, m’agradaria demanar-te, com descriuries avui el panorama de la pobresa a Catalunya? Encara ens queda molt per aconseguir?

La pandèmia de la COVID-19 ha canviat la geografia de la pobresa de les nostres ciutats. Aquests dies hem vist com moltes persones que tenien una feina precària, estrangeres no regularitzades o sense contractes de treball es trobaven ràpidament desprotegides, algunes al carrer i una gran majoria amb problemes per cobrir les necessitats alimentàries de les seves famílies. Pensàvem que podíem continuar sans en una societat malalta, però no és possible, perquè tots som a la mateixa barca de la humanitat.

Voldria subratllar una altra gran pobresa de la nostra societat: la que pateixen les persones grans. Durant la pandèmia aquest col·lectiu ha estat el que ha registrat la major part de les víctimes i, com a resultat que no es permetés l’accés als hospitals de la gent gran que vivia en residències, hem vist com s’ha obert pas la idea que es poden sacrificar les seves vides en benefici d’altres. No podem perdre els principis d’igualtat de tractament i de dret universal a l’assistència sanitària conquerits en les últimes dècades. La solitud ha castigat la vida de la gent gran com una doble pandèmia. Hem d’aconseguir que es puguin quedar sempre a casa: viuran més i millor.

Què és i com sorgeix la Comunitat de Sant’Egidio?

Sant’Egidio és un “subjecte internacional” molt particular. No és pròpiament una ONG especialitzada en serveis socials o en mediacions. És una comunitat cristiana fundada per Andrea Riccardi a Roma l’any 1968. Sant’Egidio és coneguda pel seu treball amb els més pobres a cada ciutat i pel seu treball per la pau. Amb el pas dels anys s’ha convertit en una fraternitat universal de comunitats arrelades en més de 70 països del món, primer a Europa, però també a Amèrica, Àsia i especialment a l’Àfrica.

L’oració, el servei als pobres, el treball per la pau i el diàleg interreligiós són algunes de les seves característiques fonamentals. El nostre servei als pobres es basa en un servei gratuït (tots som voluntaris) que parteix d’una amistat concreta i personal. Els pobres no són per a nosaltres usuaris, ni un nombre o algú a qui assistir, sinó un amic, algú de la nostra família amb qui compartim i a qui ajudem.

Quin és el perfil de les persones que truquen a la porta de Sant’Egidio? Ha canviat en els darrers anys?

A Sant’Egidio no hem volgut tancar-nos mai ni especialitzar-nos només en la trobada amb un tipus de persones. La nostra preocupació ha estat aturar-nos davant de l’home mig mort que trobem avui a la nostra ciutat. Són les persones que trobem al carrer perquè no tenen un sostre i a les quals oferim un sopar ambulant, les convidem al nostre menjador o els oferim acollida i orientació. Les persones grans que estan soles a casa o a les residències reben la nostra visita i acompanyament. Als refugiats que truquen a la porta i volen ser acollits també els oferim aprendre la llengua a l’Escola de Cultura i Idiomes. Per als nens i adolescents, l’Escola de la Pau és la resposta. En qualsevol cas, oferim la nostra amistat i la nostra ajuda, perquè puguin tornar a integrar-se al teixit de la nostra societat, i trobin una nova família.

Llegint en cada moment els signes dels temps hem anat trobant noves respostes. Recentment, per respondre al problema de la gent gran i per ajudar les famílies, hem treballat perquè la gent gran es quedés a casa. La proposta dels corredors humanitaris ha estat una resposta per evitar les morts a la Mediterrània i proposar una via legal i segura per arribar a Europa.

Quins serveis oferiu i què us fa diferents respecte d’altres entitats similars?

En qualsevol dels serveis de Sant’Egidio les persones ofereixen el seu temps, sensibilitat i coneixement gratuïtament. I vull dir que la gratuïtat no s’oposa a l’excel·lència. A Sant’Egidio no donem als pobres el que ens sobra, els donem el millor; és per això que tenim cura que els nostres serveis es caracteritzin per l’excel·lència i per la relació personal. Com he comentat, les persones que trobem tenen nom, una història, les coneixem.

Diria que aquesta és la força de la comunitat: el fet de no tenir cap interès econòmic, ni amb les institucions, però al mateix temps disposar de la força de conèixer les persones i la realitat que viuen des de dins. A més, Sant’Egidio constitueix una sola comunitat al món. La nostra reflexió i intercanvi d’experiències i respostes per fer front a les diferents realitats de pobresa que trobem els estudiem i els experimentem amb les altres comunitats.

Aquesta característica ens ha permès tenir unes visions global i local molt accentuades i, alhora, és el que ens ha permès poder reaccionar des del primer moment durant la crisi del coronavirus. A l’Àfrica ja havíem viscut l’emergència de la pandèmia i coneixíem els protocols de prevenció i d’actuació adequats.

De quina manera creus que el teu dia a dia a Sant’Egidio t’ha impactat com a persona?

Vaig conèixer la comunitat de Sant’Egidio de jove i em va impactar la relació personal que tenia amb els pobres. Els membres els deien “amics”. Això em va fer canviar la idea que tenia d’amistat. S’agafaven seriosament la seva vida, buscaven respostes als seus problemes, els ajudaven de manera concreta i gratuïta, sense rebre res a canvi. Amb el temps em vaig adonar que rebia molt més del que donava. L’amistat concreta que vivia cada dia amb els nens del carrer a la Barceloneta, a la Mina, amb les persones que viuen al carrer, amb la gent gran, anava canviant els meus sentiments, em trencava els prejudicis, obria els meus horitzons estrets, m’omplia la vida de desitjos i de somnis nous que abans no tenia. Amb el somni de canviar les seves vides, canviava el meu cor. Aquesta pregunta de conversió personal ha seguit sempre oberta per continuar donant les respostes necessàries en una societat que canvia contínuament.

Una altra cosa que em va impactar va ser que sempre fèiem les coses junts, i junts hem après al llarg d’aquests anys a donar resposta a les diferents situacions que hem trobat. Sols no podem fer front a una realitat gran i complexa com la nostra ciutat. Junts no només mirem la nostra ciutat, sinó que mirem el món! I junts sentim que podem fer alguna cosa. La trobada amb Sant’Egidio m’ha fet sortir de casa, dels costums, de la mandra i obrir-me a la realitat de la meva ciutat prenent consciència i responsabilitat sobre la vida de les persones més fràgils i vulnerables. En aquest sentit, buscar aliats i companys de viatge en aquesta aventura ha estat fonamental. Per això convidem moltes persones perquè se sentin interpel·lades davant de la necessitat dels altres i es demanin si poden fer alguna cosa per canviar-la.

Com es finança la Comunitat de Sant’Egidio?

Sant’Egidio es finança gràcies a l’ajuda concreta i personal de les persones i entitats que hi col·laboren. Estem convençuts que tothom pot oferir alguna ajuda, des de les mateixes persones pobres que ajuden d’altres que són més pobres, fins als que ofereixen el seu temps o una contribució econòmica. Pràcticament totes les ajudes que rebem incideixen directament en els nostres serveis als pobres, no s’utilitzen en el pagament de personal ni en gestió interna. Això ens permet una gran llibertat amb les institucions, i alhora les ajudes repercuteixen directament en el servei.

Durant aquesta crisi pel coronavirus, per posar un exemple, hem tingut dues opcions. Hi ha hagut qui ha posat a disposició el seu temps, persones gran que han fet màscares a casa per als “Amics del carrer”, cuiners en atur que s’han posat a disposició per fer els àpats, persones que han ofert donatius, així com també empreses que han fet donacions de productes (fonamentalment d’alimentació i higiene), etc.

Ha estat especialment important en aquest apartat, i per això no em fa res esmentar-ho, la donació de 25.000 € de Fincas Calvet de Barcelona, ​​que permetrà crear 720 lots de productes de primera necessitat. Gràcies a ells, més de 3.000 persones, entre unitats familiars i persones que viuen al carrer, podran beneficiar-se d’aquest ajut tan necessari.

Segur que les ajudes que rebeu fan un gran bé a les persones o famílies que les necessiten, ja que es tradueixen en aliments o béns bàsics, però fins a quin punt creus que aquestes mateixes accions també tenen un impacte en les persones o empreses que les fan?

Moltes vegades circulen mites falsos, per exemple, pensar que la gent viu al carrer perquè vol, per aprofitar-se dels altres… Els pobres no són ni millors ni pitjors que ningú, són pobres. La crisi del coronavirus ha posat de manifest una realitat que havíem oblidat: no ens salvem sols. Una societat individualista o de gent aïllada o marginada no pot sostenir-se, ens necessitem els uns als altres.

En aquest sentit, per a Sant’Egidio amistat i solidaritat sempre han anat de la mà. Construir una ciutat fraterna requereix teixir una xarxa d’amistat i solidaritat que pugui sostenir els més fràgils. La gent gran, per exemple, els que estan sols. No es tracta només d’un problema econòmic, per la nostra experiència veiem que hi ha una gran set de trobades, d’atenció personal, per vèncer la solitud i l’aïllament. Tots necessitem ser estimats, poder ser acollits en una família. Per a molts pobres de la ciutat la comunitat representa aquest refugi.

Nosaltres som rics, i quan mirem al nostre voltant i ens adonem de la virulència de la crisi econòmica sobre les famílies i les persones, de la solitud de la gent gran, de les conseqüències de la poca acollida per als estrangers, neix un sentiment de deute, i després una constatació: hi ha més alegria en el fet de donar que en el de rebre. Som feliços quan sortim de nosaltres mateixos i trobem els altres i els ajudem. Un bon exemple, que surt a col·lació del que hem dit a la pregunta anterior, és, novament, el cas de Fincas Calvet: una empresa immobiliària de gran arrelament a Barcelona, ​​que en la seva pròpia cultura corporativa inclou la satisfacció per dur a terme aquest tipus d’accions solidàries.

Ara plantejaré una qüestió que es deriva de l’anterior: segur que heu rebut i rebeu innombrables ajudes, per això m’agradaria que en triéssiu una o algunes de les que més t’han impactat o sorprès, i ens expliquessis per què.

Hi ha una ajuda que sempre m’impacta molt, que és la de les persones que trobem al carrer. En moltes ocasions, quan falta menjar n’hi ha molts que cedeixen la seva ració a altres persones o t’indiquen on són els que més ho necessiten. Perquè amb el temps ens adonem que per a molts dels nostres amics és més important el pa de l’amistat.

Sempre m’ha sorprès que en nombroses ocasions tinguéssim a la nostra disposició allò que un pobre ens demanava: un sac de dormir, un parell de sabates del seu número per a una senyora que entrava descalça al menjador o una cadira de rodes per a un senyor que no coneixíem i que va entrar amb la seva trencada. Enmig de la pandèmia, fins i tot vam donar una casa a una senyora que no en tenia i ara conviu amb una dona gran de qui té cura. Alguns d’això en diuen casualitat, jo en dic providència: posa a les nostres mans allò que hem de donar.

També durant aquesta pandèmia una jove compartia pis amb dues companyes més. Aquesta noia es va posar en contacte amb Sant’Egidio per poder ajudar les persones del carrer. Va dir que no podia quedar-se de braços plegats veient que hi havia gent que, quan se’ns demanava que ens quedéssim a casa, no tenia casa. Poc abans de trobar-nos al menjador ens va trucar plorant. Les seves companyes de pis no l’havien deixat sortir perquè deien que amb els pobres es contaminaria. Va ser difícil, però dos mesos després va poder reprendre el servei amb els “Amics del carrer” al menjador.

Tota aquesta solidaritat i altruisme de la gent és igualment recíproca quan el que ens arriben són aportacions econòmiques o de productes, com l’esmentada anteriorment dels 25.000 € que permetran crear 720 lots d’aliments de primera necessitat, perquè són una ajuda inestimable, tant o més important que les anteriors. I sempre generen una gran il·lusió, perquè de seguida penses en tota la gent a qui ben aviat podràs lliurar en mà aquests productes.

A banda de fer contribucions financeres, com poden ajudar els donants?

Hi ha moltes maneres d’ajudar, només cal tenir la voluntat de fer-ho i mostrar disponibilitat. Aquests dies de pandèmia, amb responsabilitat i creativitat. Per exemple, a banda de les trobades presencials per distribuir menjar, hi ha persones que fan màscares i d’altres cuinen. Alguns fan col·lectes davant dels supermercats per recollir menjar per al centre d’acollida, i d’altres fan visites domiciliàries a la gent gran a casa o a les residències, o que escriuen cartes o fan trucades a les persones grans que estan soles. També es pot ajudar l’Escola de Cultura i Idiomes o tenir correspondència epistolar amb algun condemnat a mort als Estats Units. Es poden lliurar aliments, donatius, etc. En definitiva, ningú no és tan pobre per no poder ajudar algú altre més pobre.

Com a resum, ens agradaria que fessis una reflexió del que han significat per a tu aquests anys al front de Sant’Egidio i que enviessis un missatge tant a les famílies que necessiten ajuda com a tots els que volen ajudar a través de vosaltres.

Ajudant els altres he descobert que m’ajudo a mi mateixa, m’ajuda a no estar sempre concentrada en mi i en les meves coses. L’individualisme és la gran malaltia del nostre temps. Aquest virus ha posat en relleu que tots som més vulnerables. Però la meva vulnerabilitat no pot ser motiu per tancar-me, per sentir-me víctima d’una situació difícil o per apartar qui és més vulnerable que jo. Tots ho som, però alguns més que d’altres. Cadascú pot fer molt. Amb humilitat, amb creativitat i amb intel·ligència cadascú pot convertir aquesta debilitat en una fortalesa posant a disposició dels altres les seves capacitats, el seu temps i la seva ajuda per construir junts la ciutat de la convivència; una ciutat on es confon qui ajuda i qui és ajudat. Ara més que mai cal despertar consciències i construir xarxes de solidaritat, d’amistat, de proximitat per protegir la vida de les persones més fràgils i vulnerables. Hi ha una gran necessitat d’humanitzar la vida de la nostra ciutat, i per fer-ho realitat és fonamental la decisió de cadascú.

Raquel Sancho
Responsable de la Comunitat de Sant’Egidio

Comparar

Comparar